És a finals del segle XVIII que trobem les primeres referències d’explotacions de carbó al Catllaràs, concretament relacionades amb el proveïment de les fargues. Aquestes, però, no prosperarien per la preferència del carbó d’Ogassa i Surroca. Hem d’esperar fins a mitjans de segle XIX per trobar les primeres concessions (permisos per explotar una mina), concretament entre el 1853 i el 1855, per part del militar Mariano Socias. No tenim constància d’explotació, segurament per l’espera de l’arribada del ferrocarril que solucionaria el problema del transport. Possiblement un cas d’especulació.
Fins al 1892 s’obren i tanquen mines en un intent d’iniciar una explotació que per falta d’una bona inversió i un transport que no acabava d’arribar acaben fent fallida. D’aquesta etapa gaire bé no tenim cap resta, ja que les explotacions posteriors, realitzades en la mateixa zona, s’han acabat sobreposant. A finals del segle XIX entra en escena un personatge que a posteriori seria important per a la mineria al Catllaràs. Antoni Planas Oliver, de Ripoll, registra cinc concessions. D’aquestes n’hi ha constància d’activitat a dues d’elles, extraient-se 121 tones el 1899 i 123 el 1900. Per aquest volum, devien ser amb un material, un transport i unes condicions bastant precàries. El 1901, Antoni Planas lloga les cinc concessions a l’empresa Compañía General de Asfaltos y Portland S.A. (Asland). Començava així l’època d’or de les mines del Catllaràs. L’empresa, pel seu procés de producció necessitava carbó en pols i davant l’elevat preu que demanava Enrique Olano, propietari de les mines de Fígols, decidí llogar-les a Antoni Planes.
Entre el 1901 i el 1903 es construeix el Xalet, edifici atribuït a Gaudí, on s’allotjarien els enginyers anglesos i els seus servents. Situat per sota d’aquest es construí un edifici destinat a l’allotjament dels miners, del qual queda ben poca cosa. El 1904 s’inaugura la nova fàbrica d’Asland i el 1907, per fer front a l’evacuació del carbó de la Serra i fer-lo arribar al més ràpid possible al lloc de consum es posa en funcionament un gran telefèric que farà arribar el lignit al ferrocarril de via estreta que pujava de Guardiola a la fàbrica. D’aquesta important obra queden importants restes a peu de carretera, el que s’anomenava l’estació de l’Empalme, darrere de l’edifici del carrilet turístic, i el punt de càrrega de l’estació superior, així com les bases de les torres.
Els anys 1907 i 1908 s’assoleixen màxims de producció; entre les mines nueva Antonia i Maria s’extrauen 7000 tones. El 1908 es compra un nou forn per augmentar la producció de Portland i això obliga també a pujar l’extracció de carbó. Fruit d’això es compren les mines Verdad i Federico III. Tot i així la producció del 1910 és insuficient i s’acaba comprant la diferència a l’empresa Carbones de Berga.
La formació de la Serra del Catllaràs és degut a tot un seguit de plegaments que fan que els estrats de lignit, un material plàstic, acabin agafant una inclinació molt pronunciada, s’aprimin o, fins i tot desapareguin. En aquest últim cas, s’ha de fer un nou pou per anar a buscar el carbó a cotes més baixes, encarint d’aquesta manera el procés d’extracció. També era prou complex fer arribar la producció de les diferents mines a un punt comú, l’estació superior del telefèric principal. Per fer-ho possible es feien servir telefèrics, pous i petites línies de vagonetes amb tracció a sang. Cap al 1913, davant de tot un seguit d’adversitats, es decideix tancar les mines i comprar tot el carbó a Carbones de Berga. Un fet dramàtic, però, com va ser la Primera Guerra Mundial fa pujar els preus dels combustibles i l’Asland decideix reobrir les mines del Catllaràs, millorant les instal·lacions i obrint noves galeries. El 1919 se sol·licita una nova concessió d’una amplitud enorme que no s’acaba duent a terme. Els següents anys són de davallada en la producció que farà que el 1922 es produeixi el tancament definitiu de les mines. Únicament el telefèric de la Roca Forcada continuaria en funcionament fins al 1929 per al transport de fusta. A partir d’ara l’Asland passa a dependre íntegrament del carbó d’Enrique Olano. Des de el tancament de les mines de l’Asland fins a la postguerra no tenim constància d’activitat minera.
Amb el règim autàrquic del nou govern de Franco i, per tant, la nova revalorització del carbó trobem les tres últimes mines, Guardiola, Carmelita i Concepción. Amb sistemes d’explotació i transport molt precaris ( el trasllat del carbó es feia amb camió per pistes de terra que a l’hivern amb les nevades i glaçades es feien impracticables) tingueren una curta durada menys Concepción, que tingué una vida útil d’anys, tancant el 19? .Una tan dilatada història de la mineria en la Serra ha deixat un important patrimoni miner de gran vàlua. Bocamines, pous, tremuges, telefèrics, explanacions per vagonetes, el Xalet, actualment en procés de restauració així com els edificis enrunats que formaven la infraestructura de les mines (tallers, magatzems de material, etc…). Tots aquestes restes es poden visitar exteriorment en diverses rutes senyalitzades del Museu del Ciment.