Mina del Montraveta

D’aquesta mina el net d’en Montraveta ha conservat tota la documentació, fet que ha permès a Santi Pérez Tort fer-ne un estudi aprofundit. El que segueix es un resum d’aquest estudi, que es pot trobar a la revista L’Erol (1)

El 25 d’abril de 1941 presenta la sol·licitud per obrir una mina per l’explotació de lignit de 255 pertinències, 2.550.000 m² de superfície, amb el nom de “Concepción” en el terme municipal de la Pobla
de Lillet dins la Serra del Catllaràs. Aquesta primera mina Concepció s’obre a la zona del Coll de la Ceba, al Catllaràs.

De l’any i vuit mesos d’explotació d’aquesta mina tan sols es conserva aquesta referència oral.

Situada per sota el Coll de la Ceba, la Cort dels Porcs, i per sobre la Roca del Siló, hi treballaven unes quinze persones i la galeria tenia uns cent cinquanta metres. A l’exterior, arran de via, van fer-hi una tremuja de fusta, d’aquesta manera podien abocar-hi el carbó des de la vagoneta, i posteriorment carregar-ho en un camió cap a Guardiola. Pel transport, van obrir una carretera cap a la font de Fontanals i Sant Julià de Cerdanyola” (SOLÉ I RIBA, Ramón i ORIOLA I CASÒLIVA, Josep: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, p.165)

El 1945 es tanca la mina i el 12 d’abril del mateix any el seu propietari ven les dues concessions, “Concepción” i “Ampliación a Concepción”, per vint mil pessetes a Joan Fàbregas Artigas, de la Pobla de Lillet que posteriorment, l’any 1946, es ven, i envia una instància al Districte Forestal de Barcelona per l’ocupació dels terrenys necessaris per l’obertura d’una mina i l’espai per l’escombrera al paratge
de la Font de la Tosca, dins la concessió “Ampliación a Concepción”. Al setembre de 1946 s’afegiria com a segon soci en Rosend Montraveta Torner.

La mina. Estructura

Es començaria foradant les margues, enfustant-se el primer tram per la inestabilitat del terreny; 190 m més endavant es trobarien les capes primeres de lignit, una de 0.50 m i l’altre de 0.25, separades entre
elles per un estrat de pedra calcària i un de margues, produint aquestes un carbó semblant al de Fígols. No entraria inicialment dins dels plans de l’empresa arribar fins a les capes segones, de millor qualitat , calculant-se, pels afloraments, que estarien a uns 150 metres de les primeres capes. L’explotació d’aquestes serviria per amortitzar la construcció de la galeria transversal. Un cop la galeria d’explotació agafés la direcció de les vetes de lignit, es va calcular que, conforme s’anés avançant, pel progressiu
augment de la cota de superfície aquestes podrien arribar a assolir de 55 a 60 m d’alçada. La mina va estar estructurada en base a un sol nivell d’explotació. Per la seva proximitat a la superfície, era inviable una galeria superior, i en cap moment va disposar d’un pis inferior.

Es varen realitzar dues xemeneies de ventilació, una al començament de la galeria d’explotació, de 70 m d’alçada i, a uns 225 m de l’anterior una altra de 90 m. Sembla que va haver- hi una segona galeria de producció paral·lela a la primera. Les filtracions d’aigua eren mínimes. Aquesta es recollia i es reconduïa per una canal a un dipòsit i s’utilitzava per el manteniment del compressor.

Tècnica d’explotació i eines

L’alt grau d’inclinació de les capes de lignit, d’un 70%, degut als forts plegaments que donaren lloc a la formació de la Serra del Catllaràs obligarien a adoptar el sistema d’explotació de ”testeros” o, el que és el
mateix, d’entalles, sistema comú a totes les mines amb una forta inclinació dels estrats productius. En Josep Anfruns ens explica en què consistia aquest sistema:

Una vegada es localitzava la veta de carbó primerament avançava la galeria principal, que cada metre s’apuntalava amb un quadre de fusta ; el sostre d’aquesta servia de terra d’un nou avançament en un nivell superior; a la vegada que avançava aquest nou nivell, es construïen amb travessers i taulons de fusta a un nivell superior (uns dos o tres metres d’alçada) una nova plataforma (entalla) que serviria per reforçar el sostre i evitar accidents i despreniments i de plataforma per començar a extreure carbó un pis més amunt . Aquesta operació s’anava repetint fins que s’assolia els 5 pisos d’explotació. A partir d’aleshores s’avançava horitzontal i uniformement seguint la capa de carbó. El pis inferior era el que anava sempre més avançat, el segon el seguia uns metres més enrere formant així un perfil en el terreny semblant a
una escala. Per extreure el carbó des de les entalles cada 10 metres d’avançament es feia un pou per on s’abocava la producció que anava a parar directament a una vagoneta situada en la galeria principal, que quan era plena, era treta a l’exterior

Les eines bàsiques eren un petit pic per extreure el carbó, una pala per carregar-lo en les vagonetes, una perpalina o pistolet i un mall, per fer els forats per col·locar els cartutxos de dinamita i obrir-se pas entre les dures capes de margues i roca calcària que amb les dues primeres eines hauria estat molt lent i laboriós i també per l’extracció del lignit.

Transport

Des d’un inici es va disposar de tres vagonetes amb una capacitat total de 180 hectolitres; ”Dues eren de ferro, en forma de V, i la tercera, de fusta, de forma quadrada. Les caixes de les vagonetes de ferro es podien bolcar, però la de fusta s’havia de decantar a pes de braços i tornar-la a adreçar”12. Per la
varietat del material, molt probablement serien comprades de segona mà o reaprofitades d’alguna de les instal·lacions properes de l’Asland. Al 1948 s’adquireixen 3 més i es passa a una capacitat total de càrrega de 300 hectolitres. L’arrossegament seria realitzat durant tot el temps que va durar l’explotació pels mateixos miners. Durant els dos primers anys, quan la vagoneta sortia a l’exterior, el lignit era carregat
en cavalleries que feien un recorregut de dos quilòmetres fins a la pista que duia al barri de les Coromines, a la Pobla de Lillet. Aquest sistema, antiquat e inviable, canviaria a partir del desembre de 1948, instal·lant-se un telefèric que, salvant un desnivell de 150 m i amb un recorregut de 450, alleugeria el transport fins el paratge anomenat la font del Tornai i abaratiria el seu cost.

Un cop canviada la tracció animal d’aquest primer moment, segurament provisional, per la mecànica, la vagoneta, un cop sortia de la mina, seguia per una explanació, arribant a una petita plaça on s’abocava el contingut per una canal de fusta paral·lela a la qual hi havia una escala per on pujaven i baixaven els treballadors encarregats de carregar la vagoneta del telefèric. La part inferior de la rampa donava a una petita plataforma on hi havia instal·lada l’estació superior. “Aquesta estava formada per una roda de fusta reforçada per una llanta metàl·lica per resistir millor el fregament del cable tractor. Allà mateix estava també la maneta del fre controlada constantment per una persona que tenia la funció d’alentir la marxa de la vagoneta quant estava a punt de passar per les pilones. Aquestes eren un total de 3 ; la base era feta de ciment i l’estructura amb taulons de fusta. A la part superior , un travesser també de fusta, suportava una rodetaper direcció. El telefèric tenia dos cables; el tractor i el guia; aquest últim anava ancorat en els dos extrems de la línia, mentre que el tractor s’encarregava de fer pujar i baixar les vagonetes. Aquestes eren de fusta en forma de V amb una portella en el fons que quan era el moment de la descàrrega s’obria. El sistema de tanca consistia en un ganxo. La seva capacitat era de uns 150 kg.
El telefèric baixava carbó i pujava fusta per les mines. No disposava de motor i el pes de les vagonetes plenes feia pujar les buides o, en el seu cas, la fusta. A l’estació inferior, el carbó era abocat al terra i dues persones s’encarregaven de garbellar el lignit, separant la pols del carbó granat mitjançant un garbell”

Imatge de la bocamina de la mina
“Concepción”. Josep Montraveta és el segon
per la dreta. Arxiu Montraveta

Estat actual

Un cop arribats a l’escombrera, a la qual accedim pel torrent de la font de la Tosca, a la nostra esquerra ens queda la bocamina, totalment colgada i identificable pels dos petits murs de contenció de pedra.
A la dreta d’aquesta i enfront, mig tapades per esbarzers, tenim un munt de pedres escampades; són les restes de les casetes on es guardava el material. Si seguim recte, un cop passada l’escombrera, comença un petit corriol que és l’antiga explanació per les vagonetes.

Al llarg del recorregut hi ha trams que es van haver d’obrir pas amb dinamita. Prova d’aquesta activitat, encara es conserven alguns forats a la roca fets pel pistolet per ficar-hi el cartutx i fer-lo esclatar. Un cop
arribat al final, trobem una petita placeta. A la dreta era on hi havia la canal de fusta, de la qual no en queda res, per on baixava el carbó a l’estació superior del telefèric. D’aquesta únicament es manté la
petita plataforma artificial que es construí per allotjar el rodet i un espai pel carbó que s’anava carregant. De les 3 pilones de que constava el telefèric únicament hem localitzat la base d’una d’elles, a prop del torrent de la font de la Tosca. Composta de ciment, encara conserva l’arrencament dels pilars de fusta. L’explanada on hi havia instal·lada l’estació inferior, a prop de la pista que puja al xalet, es pot identificar pel color negre del terra. Segons fonts orals es conserven els ancoratges dels cables tensors a la paret de roca propera, però no els hem localitzat.

BIBLIOGRAFIA

(1) Pérez Tort, Santi: Concepción: l’explotació d’una mina de lignit al Catllaràs (La Pobla de Lillet 1941-1956). L?EROL, núm. 131 (2017)